El nou instrument de gestió de l’espai comercial urbà espera torn al Parlament

   Per Enric Llarch Economista

Queden dos mesos perquè el legislatiu català pugui aprovar 48 futures lleis que ja han iniciat el tràmit parlamentari. Per tercera vegada, arriba a finals d’una legislatura la proposta de les Àrees de Promoció Econòmica Urbana (APEU), la versió catalana dels Business Improvement Districts (BIDs) d’origen anglosaxó.Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs totes les nostres històries al teu correu i avantatges exclusius per a subscritpors

La primera vegada fou amb el segon tripartit, amb Josep Huguet de conseller i Gemma Puig de directora general de comerç. Va ser en aquella proposta on s’establí la denominació d’APEU per als futurs BIDs catalans. La segona vegada va ser la legislatura passada, finalitzada abruptament, i ja amb Muntsa Vilalta de directora general.

«Queden dos mesos perquè el legislatiu català pugui aprovar 48 futures lleis que ja han iniciat el tràmit parlamentari»

Del conseller o consellera de torn no en parlem, perquè el departament duu el rècord de canvis de titularitat del Govern, juntament amb Cultura. Esperem que ara sigui la definitiva i els esforços del nou conseller, Ramon Tremosa, perquè aquest sigui un dels projectes de llei que s’acabin aprovant pel Parlament i arribi a bon port.

Els BIDS, col·laboració publicoprivada de matriu anglosaxona

Recordem que els BIDs neixen els anys 60 al Canadà i als Estats Units com una fórmula que els operadors econòmics que hi són presents i l’ajuntament respectiu es corresponsabilitzin en la gestió de determinats espais urbans amb forta presència comercial. Els BIDs serien una mena d’associació de comerciants -i altres operadors- en què després d’elaborar un projecte d’actuació i de guanyar eventualment un referèndum entre els operadors de la zona, tothom es veu obligat a pagar la quota i durant tres o cinc anys es desenvolupa un projecte d’actuació que després ha de ser ratificat, o no, altre cop en referèndum. I així successivament.

Els BIDs presenten diferents varietats -fins i tot dins un mateix país- de terminis, de majories qualificades, d’extensió de les àrees a gestionar, de participació o no dels propietaris de locals o dels negocis que no són a peu de carrer i del tipus de serveis a prestar. Als deprimits centres urbans nord-americans de fa 40 o 50 anys, els BIDs sobretot reforçaven l’actuació municipal en matèria de seguretat, informació, manteniment i neteja, mobiliari urbà… I han estat un èxit generalitzat

D’Amèrica del Nord a Europa

A començaments d’aquest segle, els BIDs van saltar l’Atlàntic a través de la Gran Bretanya i van arribar amb força també a Alemanya i la seva àrea d’influència. En un entorn europeu, amb més protagonisme dels ajuntaments en l’espai urbà i  amb centres de ciutats molt més vigorosos, la penetració ha estat més lenta. La concertació pública privada no té el mateix nivell de tradició que a Amèrica del Nord i els ajuntaments són molt més recelosos de deixar que una part de la ciutat sigui gestionada en el seu dia a dia per una agrupació de comerciants. Un recel important per molt que el programa anual d’actuació requereixi el vistiplau municipal i en molts casos les subvencions dels ajuntaments complementin els ingressos derivats de les quotes obligatòries.

De cap al Constitucional?

Catalunya -i en alguns altres territoris, com al País Valencià– la transposició dels BIDs a casa nostra és damunt de la taula de tècnics i experts des de fa dues dècades. Des de l’Estat, els governs del PP no han volgut sentir a parlar mai de noves imposicions, ni que siguin establertes en referèndum i tinguin data de caducitat si els participants i contribuents no tornen a acordar-ho. Quan ha manat el PSOE, això de la col·laboració publicoprivada no ho han acabat de digerir massa. I tant els uns com els altres, que una comunitat autònoma implanti aquestes novetats, ni que tingui totes les competències transferides en matèria de promoció i ordenació comercial, no els fa gaire gràcia.

«Els juristes de la Generalitat semblen haver trobat el desllorigador legal perquè es pugui implantar el finançament obligatori dels APEUs»

És a dir, ja veurem si en cas d’aprovar-se la llei, aquesta no acaba frenada per un recurs d’anticonstitucionalitat dels uns i/o dels altres. En tot cas, els juristes de la Generalitat semblen haver trobat el desllorigador legal perquè es pugui implantar el finançament obligatori dels APEUs, que era el gran obstacle contra el qual repetidament s’havien estavellat tots els esforços normatius previs.

Urbanisme tàctic a Barcelona?

A Catalunya, també ha calgut anar guanyant voluntats. L’antiga CDC no en volia saber gaire res, molt influenciada pel Consell de Gremis. El Consell s’oposava que uns eventuals BIDs reforcessin les associacions de base territorial en detriment de les seves organitzacions, de base sectorial. La fallida del Consell de fa uns pocs anys ha ajudat a disminuir les reticències. Els grans ajuntaments socialistes -ara molts menys- s’ho han mirat de lluny, però a Barcelona la participació socialista als governs Colau sempre s’ha saldat amb regidoria de comerç socialista i fermament partidària dels APEUs.

Colau i els comuns formalment han deixat fer, però compartir la gestió de la ciutat amb els agents econòmics organitzats sempre els ha fet urticària. És conegut el cas de la placeta de Ramon Berenguer en què, al final del mandat el govern Trias havia pactat amb els operadors de la Via Laietana que ells en finançarien la vianantització. Una de les primeres decisions de Colau va ser desestimar l’acord perquè aquesta era tasca de l’Ajuntament en exclusiva i que després va efectuar amb recursos propis.

Ara només cal pensar en la polèmica entre comerciants i Ajuntament per la implantació de mesures postcovid restrictives al trànsit, el famós «urbanisme tàctic». Cal preveure que, d’aprovar-se i mantenir-se en vigor la llei, hauran de fer molts esforços els uns i els altres per substituir l’actual enfrontament obert entre comerciants i administració local per nous consensos. Amb veïns i tot, és clar.

Amb tot plegat, els APEUs arriben tard. Tot ha canviat molt des del 2008, i amb la pandèmia encara més. Un instrument que fa vint o trenta anys hagués estat molt útil, ara ho serà molt menys. Ho explicarem en el pròxim article.

Fuente: Viaempresa.cat