Saltar al contenido

L’APEU de les Preses és l’única àrea de promoció econòmica urbana creada des de la llei del 2020

Assaig de col·laboració publicoprivada decebedor

La Generalitat confia en l’efecte cascada però hi ha qui pensa que serà difícil si no hi ha canvis legals

Llar­ga­ment anhe­la­des pels col·lec­tius més actius del comerç i de la indústria, el desem­bre del 2020 va veure la llum la llei de les àrees de pro­moció econòmica urbana (APEU), con­ce­bu­des com una eina de col·labo­ració publi­co­pri­vada per aju­dar a rever­tir la decadència del comerç tra­di­ci­o­nal, d’una banda, i l’aban­do­na­ment que afecta els polígons indus­tri­als, de l’altra. Però han pas­sat gai­rebé tres anys i mig i, amb la modesta excepció del polígon de les Pre­ses (Gar­rotxa), el més calent és a l’aigüera. Això mal­grat que s’hi han des­ti­nat molts diners públics per impul­sar-les. De fet, sovint, les sub­ven­ci­ons han estat la raó del perquè molts pro­jec­tes es van posar en marxa, i hi han anat a remolc.

Només en la part d’APEU comer­cial –l’altra part són les dels polígons indus­tri­als–, una mica més de 40 pro­jec­tes han rebut sub­ven­ci­ons de la Gene­ra­li­tat en el dar­rer tri­enni, i l’any pas­sat 24 van sol·lici­tar els ajuts.

Alguns han aban­do­nat a mesura que ana­ven tro­bant difi­cul­tats o estan en sus­pens o pro­gres­sen a poc a poc, i els alum­nes avan­tat­jats estan pen­dents de vota­ci­ons que no tenen data. Tot­hom evita par­lar de fracàs i s’apunta a la idea que encara estem en un període de rodatge. Però tam­poc no s’amaga la frus­tració per la len­ti­tud i les com­pli­ca­ci­ons que entra­nya el pro­ce­di­ment. Hi ha qui té l’espe­rança que els pro­jec­tes d’APEU que no s’han ren­dit i que estan més avançats s’aca­bin apro­vant i ser­vei­xin d’exem­ple per a altres. “Veu­rem un efecte cas­cada, els pri­mers faran de pre­cep­tors i arros­se­ga­ran la resta”, augura el direc­tor de Comerç de la Gene­ra­li­tat, Jordi Tor­ra­des.

L’elaboració del cens dels establiments que formen part de l’APEU és un dels primers obstacles

L’eina està pensada per dinamitzar el comerç o un polígon industrial implicant empresaris i ajuntament
El pagament d’una quota obligatòria i no d’una taxa municipal per finançar l’àrea complica la gestió

Podria ser, però també hi ha qui pensa que ja s’acu­mula prou experiència sobre els pro­ble­mes i les inde­fi­ni­ci­ons que pre­senta el model perquè es duguin a terme refor­mes i adap­ta­ci­ons de la norma per faci­li­tar les coses. Aquest seria el parer de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, que es va impli­car en les APEU des de l’inici sufra­gant una prova pilot en què van par­ti­ci­par divuit pro­jec­tes, dels quals cap s’ha con­cre­tat, i que pre­sen­tarà les seves pro­pos­tes de canvi al juny, en el marc d’unes jor­na­des de balanç. “Les APEU poden ser una bona eina de tre­ball con­junt, però caldrà intro­duir algu­nes pro­pos­tes de millora i can­vis que les pro­ves pilot han detec­tat”, avança Oriol Fernández, coor­di­na­dor de l’àrea de Comerç, Con­sum i Salut Pública de la Dipu­tació de Bar­ce­lona. En aquest sen­tit, Mont­ser­rat Rico, tècnica de la mateixa admi­nis­tració però de la sub­secció de Sec­tors Pro­duc­tius –que porta els polígons–, s’anti­cipa a les pos­si­bles resistències a fer-hi can­vis i recorda que la llei equi­va­lent al País Valencià ha estat objecte de diver­ses modi­fi­ca­ci­ons per ajus­tar-la.

Però a la Gene­ra­li­tat con­ti­nuen pen­sant que és una bona llei a la qual li fal­ten casos d’èxit i pro­jec­tes ben tre­ba­llats.

Què és una APEU?

D’entrada cal dir que el nom no faci­lita les coses. Xavier Orcajo, que pre­si­deix Ber­ga­co­mer­cial, que pro­mou l’APEU a la capi­tal del Ber­guedà com a eina trans­for­ma­dora del comerç tra­di­ci­o­nal, reco­neix que quan fa pro­se­li­tisme entre altres comer­ci­ants la pri­mera reacció és de con­fusió lèxica, per la simi­li­tud amb l’expressió “a peu”: “Pri­mer els has de treure de l’error i dir-los que no és cap invi­tació a cami­nar, i tot es com­plica encara més quan arri­bes a la part que s’han de pagar quo­tes.” “El des­co­nei­xe­ment és la pri­mera gran bar­rera de l’APEU”, reco­neix també Oriol Cesena, direc­tor de la con­sul­tora Foca­lizza, que tre­ba­lla en pro­jec­tes d’APEU comer­cial.

La llei cata­lana pren com a referència els BID (busi­ness impro­ve­ment dis­tricts), alguns dels quals fun­ci­o­nen des dels anys setanta als Estats Units o al Canadà. El BID és la manera que han tro­bat aquests i molts altres països per impli­car els comer­ci­ants d’una zona deli­mi­tada i les auto­ri­tats locals en el desen­vo­lu­pa­ment de l’acti­vi­tat i el progrés de l’entorn urbà, fent actu­a­ci­ons de millora, afa­vo­rint les rela­ci­ons soci­als amb la comu­ni­tat, aju­dant a atreure acti­vi­tat als locals buits, etcètera. We Are Water­loo o Cam­den Town Unli­mi­ted a Lon­dres serien exem­ples de BID que fun­ci­o­nen amb èxit, però pot­ser des de Cata­lu­nya seria més fàcil fer un paral·lelisme amb els cen­tres comer­ci­als de casa nos­tra, és a dir: un espai deli­mi­tat, una gestió pro­fes­si­o­na­lit­zada i una oferta comer­cial i de res­tau­ració equi­li­brada que atreu no només el cli­ent local, sinó també ciu­ta­dans d’altres parts. En aquest sen­tit hi ha una estratègia empre­sa­rial enfo­cada a atreure acti­vi­tat comer­cial que com­ple­menti i arros­se­gui cli­ents en bene­fici del con­junt. Per això, molts líders d’APEU aca­ben par­lant de fer un “cen­tre comer­cial a l’aire lliure”, perquè els enten­guin.

“No és la pana­cea del comerç tra­di­ci­o­nal però sí una eina impor­tant”, diu Tor­ra­des. “El comerç viu un moment de forta com­pe­ti­ti­vi­tat i neces­sita can­viar per adap­tar-se, i l’APEU li dona palan­ques per fer aquest pas”, hi afe­geix Cesena.

També per a la indústria

Els polígons indus­tri­als són una rea­li­tat força dife­rent de la comer­cial, però man­te­nen punts de con­tacte. Són empre­ses que com­par­tei­xen una àrea geogràfica deli­mi­tada i sovint viuen d’esquena les unes amb les altres tot i com­par­tir rep­tes i pro­ble­mes. A falta d’una llei cata­lana del sec­tor, l’APEU es va veure com una eina per impli­car sec­tor públic i pri­vat i fomen­tar l’asso­ci­a­ci­o­nisme per fer força a l’hora de fer actu­a­ci­ons.

“La llei de polígons és necessària si és que obliga els ajun­ta­ments a inver­tir un per­cen­tatge dels impos­tos que cobren de les empre­ses en els polígons, si no, no cal, ja tenim la llei de les APEU”, diu Sílvia Sola­ne­llas, que havia diri­git la UPIC (Unió dels Polígons Indus­tri­als de Cata­lu­nya) i ara n’és la coor­di­na­dora estratègica. En aquest sen­tit, el pacte naci­o­nal per a la indústria del 2022 com­pro­met la Gene­ra­li­tat a dotar econòmica­ment la cre­ació d’APEU als polígons. Així doncs: dues rea­li­tats i una mateixa eina.

Cre­ació d’una APEU

Com s’ha dit, una APEU té molt mal cami­nar. El full de ruta per a la cre­ació comença amb una diagnosi del punt de par­tida i segueix amb una memòria econòmica, una deli­mi­tació de l’àrea, el dis­seny d’una enti­tat ges­tora, un pla d’actu­ació i un con­veni amb l’ajun­ta­ment. Un gran esforç admi­nis­tra­tiu que obliga els pro­mo­tors a con­trac­tar els ser­veis d’una con­sul­tora pri­vada, la fac­tura de la qual es paga amb les sub­ven­ci­ons.

La com­pli­ci­tat del con­sis­tori és un ele­ment clau –fins i tot pot arri­bar a ser l’ins­ti­ga­dor prin­ci­pal de l’APEU–, perquè el pro­jecte ini­cial i la part final han de rebre l’apro­vació del ple. Però també perquè els pro­mo­tors neces­si­ta­ran infor­mació sobre els titu­lars dels nego­cis que for­ma­ran part de l’àrea, per fer-hi el cens. Aquest és un dels obs­ta­cles més impor­tants: “Molts ajun­ta­ments no han fet aquesta feina d’iden­ti­fi­cació de l’acti­vi­tat econòmica i del seu segui­ment i ara s’han de posar les piles”, explica Sola­ne­llas.

El cens és impor­tant per saber qui té dret a vot i quants vots té, perquè com més superfície, més vots. Aquest dret és del titu­lar del negoci o, si el local està buit, del pro­pi­e­tari de l’immo­ble. Cal tenir en compte que la llei està pen­sada perquè, si la majo­ria ho deci­deix, l’APEU tiri enda­vant. Això serà així si han par­ti­ci­pat en la votació com a mínim la mei­tat dels locals o esta­bli­ments de l’APEU i han donat suport la majo­ria abso­luta dels vots eme­sos. Cap APEU en cons­trucció vol arri­bar al moment del sufragi sense tenir garan­tits els vots afir­ma­tius neces­sa­ris, i per això algu­nes ini­ci­a­ti­ves estan en espera d’acon­se­guir suport. Cal pen­sar que tots els mem­bres de l’APEU estan obli­gats a pagar una quota men­sual, que gene­rarà uns ingres­sos recur­rents amb els quals es dotarà de tre­so­re­ria l’APEU i es podrà pagar una estruc­tura pro­fes­si­o­na­lit­zada i les dife­rents acti­vi­tats que seran necessàries per asso­lir els objec­tius.

Pre­ci­sa­ment la quota és un altre dels grans obs­ta­cles per tirar enda­vant l’APEU. En el cas dels BID sol ser una taxa que cobra l’ajun­ta­ment al pro­pi­e­tari, com si fos l’IBI, que la pot reper­cu­tir en el llo­guer, però aquí s’ha evi­tat crear una nova fis­ca­li­tat i s’ha optat pel paga­ment d’una quota obli­gatòria al titu­lar del negoci o, en el seu defecte, al pro­pi­e­tari, i aquesta fórmula genera molts dub­tes. Si algú no paga una taxa, l’ajun­ta­ment pot ini­ciar una pro­visió de cons­tre­nyi­ment i, final­ment, un procés d’embar­ga­ment, però en el cas de l’impa­ga­ment d’una quota la pressió que l’Ajun­ta­ment pugui fer no és tan evi­dent. A això s’afe­geix el fet que, com que l’APEU posa el focus en el res­pon­sa­ble de la llicència d’acti­vi­tat i no en el pro­pi­e­tari, cal fer una actu­a­lit­zació cons­tant dels nego­cis, atès que la rotació pot ser freqüent.

En el cas dels polígons també s’ha vist que esta­blir la quota en funció de la superfície de l’esta­bli­ment pena­litza empre­ses amb grans magat­zems però poc ren­di­bles. Mont­ser­rat Rico explica que ha estat un fac­tor que ha atu­rat l’APEU en alguns polígons espe­rant que s’acla­reixi. La des­con­fiança que hi ha sobre si es dis­po­sarà o no de fons per fer un pres­su­post afecta un dels pilars de l’APEU: la suficiència econòmica.

D’altra banda, la cre­ació d’una APEU està vin­cu­lada a la con­se­cució d’un objec­tiu. En aquest sen­tit, té un inici i un final: la llei esta­bleix que la durada ha de ser de tres a cinc anys, després s’hau­ria de fer balanç i, arri­bat el cas, plan­te­jar-se si fer-ne una altra.

Si el nai­xe­ment d’una APEU està ple d’entre­bancs, aques­tes difi­cul­tats no s’esva­ei­xen després de la cons­ti­tució, sinó que n’apa­rei­xen d’altres: per exem­ple, com ha de ser la gestió del pro­jecte, o com ha de ser la con­vivència entre l’APEU i l’asso­ci­ació comer­cial o del polígon.

Més enllà dels dub­tes que genera la llei, Pròsper Puig, pre­si­dent de Bar­ce­lona Comerç, pensa que cal­dria can­viar la men­ta­li­tat del pri­vat, massa ori­en­tat a fer les coses sol: “Hau­rien d’enten­dre que junts són més forts.” I també la de l’admi­nis­tració: “S’han de creure la relació publi­co­pri­vada i han de con­fiar més en els empre­sa­ris.” Men­tres­tant, l’APEU avança però va a peu.

50-60 €

quota mitjana mensual d’una APEU comercial, segons la Generalitat.

La superfície cadastral del local és la que es pren com a referència per determinar els vots i la quota. La base és un establiment de fins a 300 metres quadrats. A partir d’aquí es fixa un coeficient que defineix el total de vots del titular (fins a 5 vots) i la quota (fins a cinc vegades la bàsica).

250

establiments en una APEU

és el que es considera el màxim i 50 el mínim, tot i que la llei no estableix cap restricció al respecte.

Recursos públics per impulsar els primers ‘districtes’ catalans

Per impulsar la constitució d’APEU, l’aprovació de la llei venia acompanyada d’un compromís de despesa econòmica per part de la Generalitat, a la qual es va afegir la Diputació de Barcelona per als municipis d’aquesta demarcació, que va idear una prova pilot amb la voluntat d’acompanyar i fer un balanç de l’experiència. En totes dues administracions, el desenvolupament de les APEU ha implicat dues àrees: d’una banda, Comerç i, de l’altra, Indústria. En el cas de la Generalitat, la direcció general de Comerç ha consignat fins ara 700.000 euros en les tres convocatòries anuals i enguany hi ha una nova convocatòria d’ajuts. La mitjana és de 20.000 euros per sol·licitant. En el cas de la direcció general d’Indústria, els recursos gastats fins ara per ajudar les APEU a constituir-se ha pujat a 255.000 euros.

Pel que fa a la Diputació de Barcelona, es va fer una sola convocatòria, a l’inici, en què es van seleccionar 18 projectes, de 16 municipis. El pressupost destinat és de 1,9 milions d’euros, que inclou finançament propi i procedent dels fons Next Generation.

Cogestió o privatització del carrer?

Les APEU de Barcelona no estan entre els ‘alumnes avantatjats’ de la classe, tot i que han sorgit iniciatives al passeig de Gràcia, Pelai, rambla de Catalunya, Sagrada Família i el Born, que és el que estaria més avançat. Ha calgut un canvi de govern a l’Ajuntament perquè aquestes iniciatives vegin el camí més pla. L’anterior executiu municipal d’Ada Colau no combregava gaire amb aquesta fórmula de col·laboració publicoprivada perquè entenia que es fa un ús privat d’un espai públic. El problema és que perquè una APEU tiri endavant és absolutament necessari que l’ajuntament també hi estigui ben alineat. Aquesta circumstància la va viure de manera directa Pròsper Puig, president de Barcelona Comerç i de l’ Eix Comercial de Sant Andreu, quan el 2017 va participar en una prova pilot d’APEU al carrer Gran de Sant Andreu: “La va impulsar el PSC quan estava al govern de la ciutat, però quan va sortir es va acabar, perquè els comuns ho consideren la privatització de l’espai públic”, es lamenta. Sobre la viabilitat que Barcelona tingui alguna APEU, Puig explica que el consistori s’hi hauria d’implicar també econòmicament: “L’experiència d’altres ciutats europees és que o l’ajuntament s’hi posa, és a dir, una vegada ha avaluat el que vol fer, una, dues o tres, hi aboca el 100% dels diners per tirar-les endavant, o no farem res”, assegura. Respecte a la qüestió de les quotes, el president de Barcelona Comerç pensa que la clau és fer créixer el nombre d’associats que paguin i no fer pagar més als socis.

La Jonquera, Berga i Girona

 El barri del Portús, que té una àrea ben definida i un nombre de botiguers limitat, va pel camí de ser la primera APEU comercial

 Dinamitzar els eixos per atreure clients i fer front al problema dels locals buits són les principals propostes dels comerciants

El comerç del barri vell de la capital del Berguedà veu l’APEU com una taula de salvació i hi ha qui s’hi oposa

El Portús, un barri comercial de la Jonquera situat a 5 quilòmetres del nucli urbà i a tocar del poble del Pertús, a l’altra banda de la frontera francesa, ho té tot de cara per convertir-se en la primera APEU comercial de Catalunya. La voluntat dels botiguers és ferma i la pilota és ara al teulat de l’Ajuntament, que ha de fer alguns tràmits, com ara modificar les ordenances, i que finalment es pugui convocar la votació de constitució. “L’associació de comerciants va demanar unes ajudes a la Generalitat per poder fer un pla de viabilitat i redactar els documents que es necessiten per iniciar-ho i ara ha d’entrar tota aquesta documentació a l’Ajuntament, i d’aquí a pocs dies ho haurem enllestit,” explica Lluïsa Macias, regidora de Promoció Econòmica i Turisme. Macias reconeix que, en comparació amb altres realitats comercials de Catalunya, el Portús ho ha tingut més fàcil. D’entrada perquè és una zona fàcil de delimitar: són pocs carrers plens de botigues i on hi ha poca gent vivint-hi. A més, no és una realitat molt gran: l’APEU la formaran uns noranta establiments, que sovint són familiars des de fa generacions, i, per acabar d’arrodonir-ho, hi ha propietaris que tenen diverses botigues, fet que simplifica encara més les coses.

Després d’un passat pròsper, en l’actualitat altres ofertes comercials de la localitat han agafat embranzida i el Portús es veu en la necessitat de posar-se al dia. Aquest seria l’objectiu de l’APEU: “L’associació no pot assumir aquest repte només amb les quotes i l’esforç de voluntaris”, diu la regidora.

“L’APEU és una eina per construir projectes i accions transformadores, que és el que necessita el comerç. I per això cal professionalitzar-ne la gestió, que sector públic i sector privat treballin braç a braç, i disposar de més recursos per fer coses més importants”, detalla Oriol Cesena, de la consultora Focalizza, que dona suport als botiguers del Portús i als de Berga, entre molts altres.

Berga i els locals buits

La realitat comercial de la capital del Berguedà és molt diferent de la de la Jonquera. D’entrada, l’APEU que s’està tirant endavant engloba uns 220 establiments, els que són als carrers del Roser i Major i carrerons i places del voltant: en altres paraules, uns 900 metres lineals a peu pla en ple barri vell de Berga. És una àrea compacta i ideal per passejar-hi i comprar, però la realitat és que els clients prefereixen grans superfícies, centres comercials tancats o zones comercials urbanes de fora de la comarca. Per què? “Perquè busquen concentració i visibilitat de l’oferta i experiència de compra, i nosaltres, amb tants locals buits i amb poques botigues d’aquest perfil, no els oferim tot això i ens marxen”, explica Xavier Orcajo, president de Bergacomercial, l’associació de botiguers que promou l’APEU. En concret, xifra en un 40% la fuga de clients, el mateix percentatge que locals buits hi ha a l’eix, afectat per falta de relleu generacional.

El projecte d’APEU de Berga té com a objectiu recuperar el client de la comarca i atreure el de les comarques veïnes (Cerdanya, Lluçanès i Solsonès), tot reactivant el sector comercial, que dona vida a la localitat, i evitant la degradació urbana i social del nucli antic. Amb aquest argument han aconseguit la complicitat del govern municipal, de la CUP: “No hauríem trobat un consistori més implicat que aquest, que veu l’APEU com una palanca de canvi”, diu Orcajo. Els comerciants que lideren la iniciativa tenen coll avall que l’APEU s’acabarà fent, i estan molt concentrats a explicar als indecisos per què s’hi han d’implicar. Tanmateix, tenen l’oposició de la plataforma No a l’APEU, Sí a Berga, formada per comerciants i propietaris de locals buits que estan en contra, entre altres coses, de la quota perquè entenen que és per sufragar accions que haurien d’assumir les administracions. Però qui defensa l’APEU argumenta que la millora de l’atractiu comercial i la gestió de l’espai revitalitzarà la zona, vindran nous negocis que ocuparan els locals buits i tot plegat acabarà repercutint en el valor dels immobles. Això sí, intentant mantenir el baix nivell de clonatge (presència de marques que són a tot arreu) que té Berga, que Orcajo destaca com un factor positiu. Ara bé, no hi ha pla B: “Si no aprofitem l’oportunitat que se’ns obre, serà una rendició”, diu.

Girona vol singularització

La perspectiva que tenen els comerciants de Girona en relació amb un fracàs de l’APEU és força diferent de la de Berga: “Si finalment votem i surt que no, doncs no ho viuré com un fet transcendental, perquè ara tenim molta més informació, més coneixement i més gent al costat, i segur que podrem fer un comerç millor”, afirma Mercè Ramírez, presidenta dels comerciants de Girona Centre. Amb una llarga trajectòria d’implicació en el comerç local, Ramírez ja fa molts anys que va descobrir el potencial dels BID i això la va esperonar a defensar una llei per a Catalunya. La realitat comercial de Girona és força diferent de la de Berga o el Portús. D’entrada, en dimensió. El centre de Girona és molt gran i, pensant en garantir el suport a l’APEU, s’ha agafat una àrea més reduïda, la que va de la plaça de la Independència a la de Catalunya, pel carrer de l’Argenteria i la rambla de la Llibertat, que engloba uns 208 establiments: “Bona part són comerços associats i vam pensar que seria més fàcil de contactar i explicar la iniciativa”, diu. Tot i així, a diferència de Berga, a l’APEU de Girona hi ha franquícies i grans marques i no sempre és fàcil trobar-ne el responsable. Han fet visites, reunions presencials i virtuals per convèncer els indecisos i als que la quota els fa tirar enrere. La votació serà passat l’estiu, però no hi ha data. Si finalment s’aprova, la intenció és en un futur créixer com una taca d’oli: “Ha de ser com el Girona FC, que abans el camp estava mig buit i ara que guanya tothom s’hi apunta”, diu. Perquè sigui un èxit volen fer accions de dinamització, que els comerços buits tornin a obrir i singularitzar visualment la zona.

APEU per fer associacions als polígons, o és al contrari?

 La idea que la llei podria ajudar a crear comunitats topa amb l’evidència que tot és més complicat si no n’hi ha una ja prèviament

 Qui ha treballat sobre el terreny en l’aplicació de la normativa la troba massa rígida per a una realitat molt complexa

La UPIC treballa per tirar endavant projectes a Balaguer, Campllong, Olot i Vilanova del Camí

Per tirar endavant una APEU calen bàsicament dues coses: un ajuntament implicat i una associació amb lideratge i socis convençuts. Doncs, en el cas dels polígons industrials, la gran majoria ha patit històricament de les dues coses, especialment de la segona: “La qüestió és que l’APEU no és per crear associacions, sinó que ha de ser la presència d’una la que faci de motor de l’APEU”, subratlla Montserrat Rico, de la Diputació de Barcelona.

No obstant això, aquesta administració, que treballa des de fa molts anys per donar suport als ajuntaments de la demarcació de Barcelona en el foment de l’associacionisme, en general, i la dels polígons, en particular, es va felicitar quan el desembre del 2020 es va aprovar la llei d’APEU: “Feia anys que demanaven al Parlament una llei que ajudés a fer créixer les associacions”, diu Rico. Ràpidament es van posar en marxa per testar-la com a eina per estimular projectes compartits en polígons de Barberà del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Rubí, Sant Boi de Llobregat, Sant Fost de Campsentelles i Vic. Entre aquests hi ha Bufalvent, un dels espais referents a Catalunya pel que fa a la gestió i la implicació de les empreses. La prova pilot, compartida amb els eixos comercials, tenia per objectiu que els candidats constituïssin una APEU, però el que era substancial era veure com ajudava a vincular els empresaris de la zona i detectar possibles friccions en l’aplicació de la llei. Rico valora tota la feina prèvia a la tirada endavant de l’APEU, que implicava convocar els membres del polígon, conèixer els problemes que tenen, prioritzar-los, etcètera: “Ha estat una feina molt bona, que finalment no ha culminat amb l’APEU perquè la llei i la realitat de les associacions i dels empresaris no tenen per què encaixar, o potser no és el moment, o perquè el projecte no té prou lideratge”, raona.

A la Diputació han fet una llista de tots els dubtes i dificultats que han trobat, amb l’esperança que s’arreglin. Entre aquests, el càlcul de les quotes i dels vots que es fa en funció de la superfície: sobre el terreny es veu que és “un criteri massa rígid”, puntualitzen. En alguns polígons amb un nivell de desocupació elevat també han trobat l’oposició dels propietaris, que no veuen una relació directa entre l’APEU, la millora del polígon i la facilitat per trobar llogaters i augmentar-ne la renda. També s’ha vist com un problema que no és infreqüent trobar naus en processos judicials: “La llei obliga a pagar a tothom i això aquí és un obstacle important per fer l’APEU.”

Per la seva banda, la UPIC ha donat suport a ajuntaments i polígons amb ganes de constituir-ne una. En concret a Balaguer, Olot, Campllong i Vilanova del Camí. Al polígon de Riudellots s’ha arribat a la votació però no van assolir el 50% d’assistència i s’ha aturat. “El que passa és que potser s’ha embolicat massa la troca, especificant tantes coses i percentatges a què és difícil arribar tal com està la situació –explica Sívia Solanellas, de la UPIC–. Amb la realitat actual dels polígons i de l’associacionisme, potser es va anar massa a màxims, que són difícils d’assolir.” A tots aquests problemes Solanellas hi afegeix la disparitat: hi ha empreses de cinc treballadors i d’altres de cinc-cents.

Les Preses, la primera àrea industrial

El 63% de la vuitantena d’empreses del polígon van votar a favor de l’APEU el febrer del 2023 i l’Ajuntament en ple ho va confirmar poc després. La millora de la seguretat, dels carrers i de la senyalització, són algunes de les actuacions previstes al pla d’acció. Alguns entorns del món industrial es resisteixen a tenir l’APEU de les Preses com a referent perquè és poc ambiciós, asseguren.

REPRESENTATIVITAT

Implicar tothom i socialitzar la despesa

Catalunya ha tingut tradicionalment un ric teixit associatiu que ha ajudat a vertebrar el país en molts àmbits. De fet, les administracions han treballat tenint molt en compte aquest model associatiu. Ara bé, el grau d’implicació de la societat cridada a participar en aquestes entitats sol ser baix. Les associacions acostumen a tenir un caràcter voluntari i, en la pràctica, això significa que hi ha uns que treballen pel bé comú i altres que se’n beneficien. “No trobem a Catalunya associacions de comerciants que representin més del 25% o 30% del total del comerç de la ciutat o de l’eix, i això vol dir que hi ha molts establiments que no participen d’una manera activa en la dinamització dels seus carrers”, afirma Oriol Cesena, de Focalizza.

Obligar a pagar una quota a tots els integrants de l’APEU té com a objectiu implicar econòmicament a tothom i poder finançar una gerència professionalitzada que es dediqui exclusivament a les tasques que té encomanades. “On hi ha nínxols comercials que funcionen, el sector funciona millor per a tothom, per als socis i per als no socis. Al final el que fan és aprofitar-se de la feina que fan els altres. Llavors aquí al que anem és a socialitzar la despesa”, diu Pròsper Puig.

Mercè Ramírez, de Girona Centre, explica que només des de la professionalització es pot avançar: “Ja fa temps que a la nostra associació tenim una gerent i una persona que té les tasques de promoció; gràcies a això podem fer moltes coses, perquè si depengués de nosaltres seria impossible. Quan algú cobra per fer aquesta feina el grau d’exigència és més gran”, assegura.

Corresponsabilitat

D’altra banda, només des de la implicació de tot el col·lectiu i gràcies a l’existència d’una entitat gestora de l’APEU es pot entendre que l’administració accepti que el sector sigui corresponsable de la gestió d’un espai.

Finalment la dimensió del repte que tenen plantejat el comerç tradicional i els polígons industrials és tal que només amb accions transformadores es podran aconseguir bons resultats. En aquest sentit, cal coneixement, tecnologia, professionals i recursos per abordar totes aquestes qüestions.

Fuente: l’economic.cat

AGECU - Asociación Española para la Gerencia de Centros Urbanos